"In Hibero flumine" és un bloc dedicat a reflexionar sobre història, adaptat als programes de batxillerat.

diumenge, 15 d’abril de 2012

L'atemptat contra la processó del Corpus de Barcelona (1896)

Entre finals del segle XIX i principis del XX, la ciutat de Barcelona es va veure sacsejada per un elevat nombre de sagnants atemptats. És molt conegut, per exemple, el de Liceu de Barcelona, que va tenir lloc el dia 3 de novembre de 1893, en que un anarquista, Santiago Salvador, va llençar dues bombes Orsini des del cinquè pis i que van caure damunt la platea, causant una d'elles (la segona no esclatà) vint-i-dos morts i trenta-cinc ferits. Antoni Gaudí -una dona amb la que ell tenia amistat morí en l'atemptat- va dedicar a aquest fet unes imatges en el portal de la Verge del Roser de la Sagrada Família, concretament un diable oferint una bomba Orsini a un obrer (Temptacions de l'Home).
Avui parlarem, però de l'atemptat contra la processó del Corpus de Barcelona que va succeir el 7 de juny de 1896, quan en tornar una processó del Corpus cap a Santa Maria del Mar, vers les 9 de la nit, fou llançada contra la processó una bomba Orsini al carrer Canvis Nous, matant una colla de ciutadans de classe obrera, que gaudien del descans. L'atemptat provocà 12 morts i 64 ferits.
En el Consell de Guerra que va seguir contra el acusats, que segons testimonis,  havien estat torturats, es varen dictar cinc penes de mort i el condemnats foren afusellats a Montjuic la matinada del sis de maig de 1897. Set persones més foren condemnades a penes d'entre deu i vint anys de presó.
El bany de sang no es va aturar aquí: l'any següent un anarquista italià, Michelle Angiolillo, va matar el president del govern, Antonio Cánovas del Castillo, en venjança segons ell, de les execucions de Barcelona. Angiolillo fou executat en el garrot vil.

"Se puso en capilla a los condenados el día 3 de mayo, ocupando cada uno de ellos un calabozo. Se les maniató y se les prohibió gritar, a la vez que se hacían los preparativos necesarios para el doble enlace de Luis Mas y Tomás Ascheri con Salud Borrás y Francesca Saperas. La triste ceremonia se efectuó, como es sabido, en aquellos calabozos pocas horas antes de la ejecución. Así, el capellán encargado de bendecir a los cónyuges pudo vanagloriarse de haber conquistado para el cielo dos almas (...). Respecto a los demás reos, no se les pudo convencer y la prohibición antes aludida, no sirvió para nada. Molas, Nogués y Alsina no cesaron de protestar de su inocencia mientras estuvieron en capilla, y para acallar sus gritos hubo necesidad de anticipar la hora del crimen. Luis Mas, en un momento de lucidez, unió su voz a las imprecaciones de sus compañeros, persistiendo los cuatro en su enérgica actitud, a pesar de las advertencias que se les dirigieron. Los soldados, conmovidos, no sabían qué hacer y los oficiales se aturrullaron, todos convencidos de que tales quejas no se producían sin motivo. ¿Cómo podían aquellos infelices, si se hubieran sentido culpables, acriminar con tan extremada dureza a los que les condenaban a una muerte ignominiosa por la enormidad del delito?
De Ascheri se ha dicho que fue un enigma desde el primer momento en este monstruoso proceso. Murió, al parecer, convertido. En su conciencia debió librarse una terrible batalla. El fue, obligado por brutales tormentos, el principal acusador de tantos inocentes que ahora una justicia inícua castigaba inflexible." Font: Sempau, Ramon: Els afusellaments de Montjuich (4 de maig de 1897), Sempau, Ramon: Los Victimarios. Barcelona, García Manet Editores, Barcelona, 1900.

Procedència del document: Base documental d'Història Contemporània de Catalunya, de Josep Rovira, que podeu trobar punxant aquí.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...